Etiquetas

aeropuerto (9) arquitectura (13) arte (34) blogs and shops (21) camisetas (14) canal 9 (12) cine (27) comic (2) fib (9) fotografía (46) historia (26) humor (15) literatura (4) magdalena (15) movimiento 15M (27) mundo (29) Música (44) noche (14) Opinión (136) pegatinas (13) política (3) prensa (21) rototom (4) ruta alternativa (36) se mueven (28) sostenibilidad (20) Street Art (56) tanned tin (6) teatro (8) urbanismo (3) video (23)

pequeños grandes comercios

viernes, 31 de mayo de 2013





La tasa de desempleo, el aumento de los tipos impositivos, el descenso del gasto privado y la ausencia de financiación son los 4 jinetes del apocalipsis del pequeño comercio. Y a pesar de que estos 4 jinetes cabalgan desbocados por nuestra provincia, algunos comerciantes de Castellón tratan de revelarse contra ellos y no dejan de apostar por nuevas estrategias. Los comercios Setanta-u, 23 Reales, A poc a poc y Humapaoni, se unen este verano en La Galrería, en Benicàssim, sabedores de que es necesario ahondar en la búsqueda de soluciones conjuntas y que unirse durante el verano les ayudará a reducir costes, compartir clientes y conseguir el reconocimiento de una sociedad que cada día apuesta más por el comercio de su barrio frente a la compra en grandes cadenas comerciales.

Como una metáfora de la sociedad, los pequeños se han de unir, para ser más fuertes, más resistentes, para crear sinergias, para reducir sus desventajas y potenciar sus virtudes frente a las grandes superficies. Para ello, combinan experiencias de ocio, cultura y comercio, organizando conciertos, desfiles, mercadillos o exposiciones; realizan originales promociones; ofrecen productos únicos y llenos de calidad. Aún así la competencia nunca será de igual a igual, las cartas están marcadas y a los pequeños siempre nos dieron peor mano. Pero detrás de esas pequeñas luchas, de cada pequeño comercio que se resiste a claudicar, hay una historia protagonizada por algún amigo, algún familiar... alguien que nos puede inspirar a no rendirnos.


Sí, puede que estemos exagerando. Solo es ropa, complementos, regalos... Pero la ropa es casi lo único que tendremos que meter en la maleta cuando huyamos de aquí si el pequeño comercio, ese en el que conoces el nombre de quien te atiende, no sobrevive. 

flor de un día

lunes, 27 de mayo de 2013


 


Durante 7 años estuvimos dormidos, ajenos al dolor y la injusticia que se había cometido en nuestras narices. Fue la televisión esta vez la que nos despertó, en lugar de, como hace siempre, atontarnos. Un programa que preguntó preguntas que ya se habían hecho y obtuvo respuestas que ya se conocían, con la diferencia que aparecieron en prime time y junto a la dignidad de los familiares y el ridículo y la desfachatez de los políticos. El caldeado ambiente social hizo el resto. A  una semana de la concentración que realizan los familiares el día 3 de cada mes desde que sucedió el accidente, las redes sociales se volcaron y la concentración fue un éxito de asistencia. La fiscalía ha reabierto diligencias sobre el caso. Ya oigo los los violines que anuncian el final de la película. Estamos a punto de darnos todos palmaditas en la espalda por lo buenos que somos y lo mucho que luchamos por una causa justa.

El eco del Salvados ya no resuena. Los focos se apagarán y las cámaras dejarán de apuntar a la plaza de la Virgen de Valencia y cada vez serán menos los que se concentren allí los días 3 para pedir justicia por los 43 muertos y los 47 heridos graves. Cada vez serán menos los que recuerden que Ferrocarrils contrató una consultora para fabricar una verdad oficial; que HM & Sanchis 'cocinó' 62 respuestas para posibles preguntas en las Cortes (por 621.000 € a cargo de las arcas públicas); que a la pregunta de si pudo 'fallar algo', la respuesta de todos debía ser rotundamente 'No'; que 'le pregunten lo que le pregunten, debe transmitir que ha sido un accidente'; que Metro Valencia ocultó que el mismo tren ya tuvo un descarrilamiento en 2003... y pronto volveremos a olvidarles

Quizás entonces los familiares y víctimas del accidente de metro más grave que ha habido en este país, solos con su pancarta y su dignidad (como en la última foto) se pregunten "¿toda aquella gente, todo aquel apoyo, toda aquella indignación fue tan solo flor de un día?". Espero que nunca se tengan que hacer esa pregunta y que la plaza se quede vacía porque se ha hecho justicia y no de nuevo el silencio. 

 El lunes que viene, 3 de junio, a las 19:00 horas en la plaza de la Virgen de Valencia. 

Fotos en B/N: Meritxell Ahicart.






pública i de qualitat

lunes, 13 de mayo de 2013


Amb el convenciment que l'educació pública és la pota més important de la nostra societat, milers de persones van sortir al carrer a Castelló, en una batalla que mai es pot donar per perduda. Ens va el futur en això.

























nit i art

viernes, 10 de mayo de 2013



Poca publicitat, no hem vist cartells, ni programes... els pressupostos s'esgoten però els incondicionals no s'ho van a perdre. La Nit de l'Art torna a obrir les portes de museus, galeries, tallers a tots els que vulguen gaudir d'una de les cites imprescindibles en la cultura de la ciutat. 
Castelló es bolca amb l'art i és de justícia que ens bolquem nosaltres també. A més, just ahir començava la Primavera Fotogràfica Imaginària, així que les opcions es multipliquen aquest cap de setmana. El millor és que us deixeu portar per l'agradable passeig de les temperatures nocturnes de maig i per les vostres intuïcions, però si necessiteu alguna idea o si ens voleu trobar aquesta nit, nosaltres ho tenim clar:





ABANDONED PLACES,  ALICIA RIUS.  MUSEU DE BELLES ARTS DE CASTELLO

L’exposició està composta per vint-i-vuit fotografies realitzades per Alícia Rius (Girona, 1982), pertanyents a diferents reportatges.
La mateixa artista explica que aquest projecte naix de la recerca d’espais i d’objectes castigats pel pas del temps. A través de la fotografia, Rius converteix els espais i els objectes en protagonistes i aconsegueix extraure’n la bellesa natural.
Rius diu que «buscant tresors amagats, m’endinso en la foscor dels espais abandonats per a destapar els secrets».

CASA TALLER, LUIS BOLUMAR. C. CABALLEROS, 6

Luis Bolumar ens obri les portes al seu taller (C/ Cavallers, 6) a tothom que estiga interessat en la seua obra o simplement a veure a un artesà treballar. Amb la normalitat amb la qual entres en una tenda de roba, *Bolumar ens convida al seu taller, a conèixer la seua obra, a veure-li treballar, sense parany, sense cartó, sense misteri, sense muses (que segur que té)... 


ZONA DE ARTES VISUALES. C. OBISPO SALINAS, 6

El projecte "PANOPTICO" de Juanma Gil és una instal·lació multimèdia que explora el comportament de l'individu en un entorn de vigilància virtual.

Durant tota la història, l'individu s'ha vist sotmès a diversos sistemes de vigilància i correcció de comportament que han anat refinant-se fins a arribar als sistemes virtuals i els de autovigilancia subliminal. En aquesta instal·lació es recrea un sistema de vigilància i seguiment en el qual l'individu haurà d'enfrontar-se a l'escrutini dels altres visitants i al seu propi.



CONCERT PLEASANT DREAMS. LOPLOP. NO SOY GENTE. 
ESPAI D'ART CONTEMPORANI. 22:00 h. 

















la foguera de les vanitats

jueves, 9 de mayo de 2013







Tinc la certesa que l’educació pública de qualitat és el que necessita qualsevol país que s’estime i que estime els seus ciutadans. Des que el vam conèixer en el cèlebre i celebrat programa sobre l’educació de Jordi Èvole, admirem el model educatiu finlandés, però no sabem que per aconseguir el que ells han aconseguit, per tenir una educació pública de qualitat hem de llençar moltes vanitats a la foguera.

Per començar, em sembla interessant desglossar aquest concepte. El sintagma nominal educació pública de qualitat està conformat per tres termes; el primer d’ells, i nucli del sintagma, és educació. Així doncs, en primer lloc, és important ser conscients del fet que, si volem educar, hem de tenir educació, hem de transmetre valors i, per tant, hem de tenir-los. Així, potser seria sa llençar a la foguera la idea de l’educació com a oportunitat per fer que tots pensen el que u mateix pensa, en lloc d’ensenyar a pensar, a ser crítics. Un exemple d’aquesta tendència és que, des de la transició, hem passat per sis reformes educatives i anem cap a la setena (LOMCE). Cadascun dels partits polítics que ha estat en el poder ha canviat el sistema amb l’objectiu que aquest el beneficie. Així, la vanitat de les ideologies, cadascuna convençuda que és la millor, ha fet girar la idea d’educació, no entorn als valors, a la convivència, a la importància de l’aprenentatge o de la diversitat, sinó al voltant d’interessos polítics, ideològics i/o econòmics. D’aquesta manera, durant quatre anys a les aules els alumnes estudiaven Educació per a la Ciutadania; després, van considerar millor que aquesta s’impartís en anglès; ara, a Catalunya volen treure l’obligatorietat del Català. Es tracta, habitualment, de canvis a curt termini, que duren tant com una legislatura i després canvien, segons bufa el vent.

En segon lloc, i tornant a l’anàlisi del sintagma que ens ocupa, l’adjectiu pública, moltes vegades sustantivat (“jo sóc de la pública”), ens fa pensar en l’educació com un dret de tots. Així, aquest qualificatiu ha d’anar necessàriament lligat a l’educació, perquè és el que ens assegura a tots tindre les mateixes oportunitats en la vida: l’oportunitat d’aprendre, de créixer i de treballar. Malgrat aquesta certesa, i tot i que sembla objectivament positiu que tots siguem ciutadans ben formats i no només ho siguen aquells que disposen de crèdit en el banc, la tendència és cada cop més desviar el fons públic a l’ensenyament concertat o privat. No es tracta, però, de cremar en la nostra hipotètica foguera la competitivitat, sinó la vanitat d’aquell que pensa que qui té més diners més lluny pot arribar, això és, donar a tothom les mateixes sabatilles perquè la cursa siga justa.

En tercer lloc, tal com avançàvem al principi del text, l’educació pública ha de ser de qualitat. I és en aquest punt on entrem tots: polítics, docents, pares, mares i alumnes, i la societat en general. Primerament, només amb els pressupostos es pot aconseguir que el professorat es forme acadèmicament de manera continuada i transmeta aquests coneixements als alumnes. L’aplicació de les noves tecnologies a l’aula és un bon exemple de la necessitat d’adaptació del professorat als canvis que els envolten. Si aquests professors no aprenen a utilitzar eines com les aules virtuals, els processadors de text, les xarxes socials, els blogs, etc., mai estaran a l’alçada d’un alumnat que ha nascut i crescut amb una pantalla a la mà. La conscienciació política d’aquesta necessitat, doncs, és una de les principals condicions per a un ensenyament de qualitat. Tanmateix, no es tracta només d’una labor política, perquè també cal posar l’accent sobre la vanitat d’aquell professor que pensa que ho sap tot, que ja ha estudiat prou o que disposa de suficients anys d’experiència. La formació és una necessitat, però també ho són les ganes d’aprendre.

Malgrat caure en el perill d’intentar agafar la lluna en un cove, si volem apropar-nos al model finlandés, hem de concebre l’educació com un bé comú. Dit d’una altra manera, abans de collir per menjar, hem de sembrar. Per tant, tots hauríem d’intervindre en la formació dels més petits i l’educació s’hauria d’entendre com una feina compartida, entre els pares, la societat i els mitjans de comunicació. Les matemàtiques, la llengua, la tecnologia o l’educació física no sols s’aprenen a l’escola, també s’aprenen al carrer, a casa i a la televisió. I, més enllà de les matèries; la solidaritat, la diversitat, l’amabilitat, els bons modals, no s’aprenen sols a les aules, ho fan també i sobretot en les nostres relacions amb el món real i virtual.

A més a més, transmetent i interioritzant aquesta idea de bé comú, aconseguiríem altres objectius, com ara la unió familiar o la disminució de l’absentisme escolar. Fins i tot retornar el prestigi a un gremi, el del professorat, que fa molt temps que el va perdre. Aquest desprestigi, tot siga dit, molt hi té a veure amb comentaris com els d'Esperanza Aguirre, que deia que el professors tenen massa vacances; o amb iniciatives com la de Nuevas Generaciones del Partit Popular, que va inundar durant uns dies les xarxes socials.

Potser, cremar les nostres vanitats en una foguera no és el remei de tots els nostres mals, i tal vegada l’educació pública de qualitat no en depèn exclusivament. Però, si més no, cal tenir present que la vanitat és un tret (o un defecte) exclusivament individual i quan parlem d’educació hem de fer-ho en plural, perquè l’aprenentatge és un bé de tots i per a tots. Com Sherman McCoy, protagonista de la novel·la de Tom Wolfe La foguera de les vanitats, possiblement algun dia ens avergonyirem i ens penedirem de la nostra supèrbia.

premio capla

martes, 7 de mayo de 2013


Seguro que lo recordáis. Una clase en la que no había que estudiar porque teníamos que hacer un dibujo para el premio Capla. En mi clase llegamos a irnos al parque del Peri 18 a dibujar el sauce llorón sobre el lago. Si te seleccionaban te daban un estuche, una gorra y una silla plegable y te ibas un sábado con un montón de niños a dibujar algún lugar pintoresco de la ciudad. Por desgracia, no conservo ningún dibujo de aquella época que no sea de Goku, Vegeta y compañía.

Lo que más me gusta de mi caja de ceras que aún conservo es el viejo logotipo de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Antes de ser Bancaja. Antes de ser Bankia. Tuve un estuche dando vueltas por casa durante años, cargado hasta reventar de rotuladores Staedtler, pero no lo encontré para esta entrada. Era azul con cremallera roja aunque me suena que también tuve uno verde... (es que dibujaba muy bien de pequeño y fui varias veces).

Y ¿a dónde va esta entrada? A ningún sitio, como casi todas... o a sacar una sonrisa a la generación que nació a finales de los 70 y principios de los 80, que no sería poco.

Quizás algún profesor pueda contar alguna anécdota o alguien tenga más memoria que yo o tenga guardados todos los cachivaches del premio Capla. Por cierto, ¿aún se celebra o fue reconvertido en participaciones preferentes?



como cabras

domingo, 5 de mayo de 2013





Que sea primavera en el Corte Ingés nos da muy igual. Es mucho más motivante que la primavera llegue al monte. Aunque este extraño y frío fin de semana pasado ha dejado nieves en el interior, pronto será buen momento para volver a realizar la excursión de los Molinos de Ares. Cinco molinos que aprovechaban la fuerza de un solo cauce para moler el grano que los vecinos llevaban en mulas. Pero de esa excursión ya hablaremos otro día.

Hoy solo queremos dejaros las fotos que hicimos el año pasado de las decenas de cabras que pudimos ver en nuestro corto paseo por los alrededores de Ares. Ni teleobjetivo, ni horas de espera. Las cabras paseaban a 50 metros de nosotros mientras los machos nos vigilaban con desconfianza. Una delicia para niños y mayores, que lo más cerca que han estado de una cabra ha sido aquí.

Si llegáis a la última foto, veréis el ejemplo de donde copiaron sus modelos los primeros habitantes de la zona. Es increíble el parecido. En un solo día bien organizado podéis hacer la ruta de los molinos y visitar la cueva Remigia. Si tenéis la suerte de encontraros tantas cabras, hacedles fotos porque llegará un día en que solo las podremos ver en el museo de Onda.