Tinc la certesa que l’educació pública de qualitat és el que necessita qualsevol país que s’estime i que estime els seus ciutadans. Des que el vam conèixer en el cèlebre i celebrat programa sobre l’educació de Jordi Èvole, admirem el model educatiu finlandés, però no sabem que per aconseguir el que ells han aconseguit, per tenir una educació pública de qualitat hem de llençar moltes vanitats a la foguera.
Per començar, em sembla interessant desglossar aquest concepte. El sintagma nominal educació pública de qualitat està conformat per tres termes; el primer d’ells, i nucli del sintagma, és educació. Així doncs, en primer lloc, és important ser conscients del fet que, si volem educar, hem de tenir educació, hem de transmetre valors i, per tant, hem de tenir-los. Així, potser seria sa llençar a la foguera la idea de l’educació com a oportunitat per fer que tots pensen el que u mateix pensa, en lloc d’ensenyar a pensar, a ser crítics. Un exemple d’aquesta tendència és que, des de la transició, hem passat per sis reformes educatives i anem cap a la setena (LOMCE). Cadascun dels partits polítics que ha estat en el poder ha canviat el sistema amb l’objectiu que aquest el beneficie. Així, la vanitat de les ideologies, cadascuna convençuda que és la millor, ha fet girar la idea d’educació, no entorn als valors, a la convivència, a la importància de l’aprenentatge o de la diversitat, sinó al voltant d’interessos polítics, ideològics i/o econòmics. D’aquesta manera, durant quatre anys a les aules els alumnes estudiaven Educació per a la Ciutadania; després, van considerar millor que aquesta s’impartís en anglès; ara, a Catalunya volen treure l’obligatorietat del Català. Es tracta, habitualment, de canvis a curt termini, que duren tant com una legislatura i després canvien, segons bufa el vent.
En segon lloc, i tornant a l’anàlisi del sintagma que ens ocupa, l’adjectiu pública, moltes vegades sustantivat (“jo sóc de la pública”), ens fa pensar en l’educació com un dret de tots. Així, aquest qualificatiu ha d’anar necessàriament lligat a l’educació, perquè és el que ens assegura a tots tindre les mateixes oportunitats en la vida: l’oportunitat d’aprendre, de créixer i de treballar. Malgrat aquesta certesa, i tot i que sembla objectivament positiu que tots siguem ciutadans ben formats i no només ho siguen aquells que disposen de crèdit en el banc, la tendència és cada cop més desviar el fons públic a l’ensenyament concertat o privat. No es tracta, però, de cremar en la nostra hipotètica foguera la competitivitat, sinó la vanitat d’aquell que pensa que qui té més diners més lluny pot arribar, això és, donar a tothom les mateixes sabatilles perquè la cursa siga justa.
En tercer lloc, tal com avançàvem al principi del text, l’educació pública ha de ser de qualitat. I és en aquest punt on entrem tots: polítics, docents, pares, mares i alumnes, i la societat en general. Primerament, només amb els pressupostos es pot aconseguir que el professorat es forme acadèmicament de manera continuada i transmeta aquests coneixements als alumnes. L’aplicació de les noves tecnologies a l’aula és un bon exemple de la necessitat d’adaptació del professorat als canvis que els envolten. Si aquests professors no aprenen a utilitzar eines com les aules virtuals, els processadors de text, les xarxes socials, els blogs, etc., mai estaran a l’alçada d’un alumnat que ha nascut i crescut amb una pantalla a la mà. La conscienciació política d’aquesta necessitat, doncs, és una de les principals condicions per a un ensenyament de qualitat. Tanmateix, no es tracta només d’una labor política, perquè també cal posar l’accent sobre la vanitat d’aquell professor que pensa que ho sap tot, que ja ha estudiat prou o que disposa de suficients anys d’experiència. La formació és una necessitat, però també ho són les ganes d’aprendre.
Malgrat caure en el perill d’intentar agafar la lluna en un cove, si volem apropar-nos al model finlandés, hem de concebre l’educació com un bé comú. Dit d’una altra manera, abans de collir per menjar, hem de sembrar. Per tant, tots hauríem d’intervindre en la formació dels més petits i l’educació s’hauria d’entendre com una feina compartida, entre els pares, la societat i els mitjans de comunicació. Les matemàtiques, la llengua, la tecnologia o l’educació física no sols s’aprenen a l’escola, també s’aprenen al carrer, a casa i a la televisió. I, més enllà de les matèries; la solidaritat, la diversitat, l’amabilitat, els bons modals, no s’aprenen sols a les aules, ho fan també i sobretot en les nostres relacions amb el món real i virtual.
A més a més, transmetent i interioritzant aquesta idea de bé comú, aconseguiríem altres objectius, com ara la unió familiar o la disminució de l’absentisme escolar. Fins i tot retornar el prestigi a un gremi, el del professorat, que fa molt temps que el va perdre. Aquest desprestigi, tot siga dit, molt hi té a veure amb comentaris com els d'Esperanza Aguirre, que deia que el professors tenen massa vacances; o amb iniciatives com la de Nuevas Generaciones del Partit Popular, que va inundar durant uns dies les xarxes socials.
Potser, cremar les nostres vanitats en una foguera no és el remei de tots els nostres mals, i tal vegada l’educació pública de qualitat no en depèn exclusivament. Però, si més no, cal tenir present que la vanitat és un tret (o un defecte) exclusivament individual i quan parlem d’educació hem de fer-ho en plural, perquè l’aprenentatge és un bé de tots i per a tots. Com Sherman McCoy, protagonista de la novel·la de Tom Wolfe La foguera de les vanitats, possiblement algun dia ens avergonyirem i ens penedirem de la nostra supèrbia.
